Els amants del cinema tenen aquests dies una oportunitat única per descobrir a través de més d’un centenar d’imatges el que ha estat (o més aviat podria ser) una història del cinema espanyol. Fins el dia 30 d’agost el Centro de Historia de Zaragoza ens convida a fer un recorregut per un segle de cinema a Espanya amb l’exposició “Cine espanyol. Una crónica visual” organitzada per la Sociedad Municipal Zaragoza Cultural, l’Instituto Cervantes i Lunwerg Editores.
Són cent vint les instantànies que ens conviden a reflexionar sobre el que ha significat aquest segle de cinema a l’estat espanyol no només en referència a la pròpia història d’aquesta activitat en concret, sinó també al que ha aportat a la història d’un poble que ha creat un imaginari col·lectiu en base a aquest art. La “crónica visual” que dóna nom a aquesta mostra ens permet repassar les obres i els autors més significatius de la cinematografia nacional, a més d’ensenyar-nos com el cinema és també un testimoni viu de la nostra cultura, una eina capaç de deixar constància de la nostra història, els nostres costums i, com ja s’ha dit, capaç de contribuir a configurar la identitat d’un país i, fins i tot, la pròpia. La “crónica visual” del cinema espanyol es converteix, d’alguna manera, en la crònica d’un país que creix i es transforma al llarg d’aquests anys paral·lelament al cinema. Això es fa evident a mesura que recorrem l’exposició i veiem com, amb encert, els organitzadors ens mostren els temes i els tòpics més representats a la gran pantalla els quals estan estretament lligats amb el context històric en què es produeixen. Com diu Román Gubern a “Historia del cine español” el cinema espanyol, tenint en compte que ha sofert una evolució atípica, molt diferent a la d’altres cinematografies nacionals, ha estat almenys “un mirall directe o indirecte de les mentalitats prevalents en cada època, de les seves costums, les seves modes, dels seus prejudicis, els seus mites i les seves frustracions” i afegeix “El nostre cinema ha estat testimoni de la crisi de la monarquia borbònica, de la Setmana Tràgica, de la Guerra del Marroc, de l’adveniment de la República, d’una guerra fratricida, del trànsit de la desmaiada Espanya de l’autarquia a la del desenvolupament econòmic i de les llibertats públiques recobrades”.
Què millor, doncs, que el suport bàsic sobre el qual es constitueix el cinema, la imatge, per il·lustrar cronològicament el que ha estat la història del cinema i incitar-nos a configurar la nostra història emmirallant-nos en els records que ens aporta el cel·luloide.
"Cine español. Una crónica visual" és una magnífica oportunitat per apreciar el nostre patrimoni cinematogràfic i per comprendre que existeix un cinema espanyol de qualitat, que va molt més enllà de la comèdia gamberra d'adolescents, i que és tan digne d'estudi i de reflexió com qualsevol.
