La (de)construcció del geni

Tres genis coincideixen en una mateixa època, en una mateixa ciutat i en un mateix espai. Els genis: Salvador Dalí, Federico García Lorca i Luis Buñuel. La ciutat, Madrid. L’espai: la “Residencia de Estudiantes”. Quin gran moment històric per portar al cinema! Què apassionant la convivència entre aquests i els molts d’altres artistes que van coincidir entre els murs de la residencia madrilenya.

Ha arribat a les nostres pantalles la pel·lícula “Sin Límites” (Little Ashes) dirigida per l’anglès Paul Morrison (Solomon and Gaenor) i coproduïda entre Espanya i Regne Unit. Javier Beltran com a Lorca, Robert Pattinson com a Dalí i Matthew McNulty com a Buñuel, encapçalen un curiós repartiment que complete Marina Gatell com a Magdalena (escriptora i companya de Federico García Lorca) i Arly Jover com a Gala.

L’acció s’ubica al Madrid de 1922 i s'allarga en el temps fins els primers dies de l'esclat de la Guerra Civil. Comença amb la Dictadura de Primo de Rivera i finalitza amb l'adveniment de la de Franco, passant per un període de República. Una època convulsa al mateix temps que fascinant a la qual el film fa l'ullet a través de les converses entre els personatges principals, els "Vive la revolution" o la interpretació no gens casual, tan a l'aparició de Dalí a la residencia com en la detenció final de Lorca, del "Revolucionari" de Chopin al piano, instrument que el poeta dominava a la perfecció.

El punt de partida de "Sin Límites" és el moment en què el pintor català Salvador Dalí arriba a la Residencia de Estudiantes. La seva timidesa extrema, la seva peculiar forma de vestir (barretina, americana de vellut i camisa de volants) i el seu talent criden ben aviat l’atenció dels altres companys de residencia, en especial de Luis Buñuel (el jove líder, amant de les avantguardes i difusor de les idees revolucionàries) i Federico García Lorca (el poeta que comença a ser conegut, sensible i talentós). Els tres personatges creen una forta amistat que es veurà amenaçada a mesura que avanci l’acció pel confrontament dels egos, la gelosia i l’ambició. Si bé aquest és el punt de partida de Morrison, la relació dels tres amics i l’estil de vida que porten a la residencia deixarà pas a una altra història; el focus d’atenció es desviarà cap a un Dalí i un Lorca que cada vegada se senten més atrets l’un per l’altre i la trama se centrarà en l’evolució d’una relació que marcarà la vida i l’obra de tan grans personatges del segle XX.

EnsEns podríem preguntar per què no s’ha dut a terme abans un film com aquest a Espanya (fora del tracte de passada que li dóna Carlos Saura "Buñuel y la mesa del rey Salomón") i probablement encertaríem la resposta si ens fixem en un dels principals temes que tracta “Sin Límites”: la relació homosexual que probablement va existir entre els dos artistes (ja apuntada i tractada, entre d’altres, per Ian Gibson a “Federico García Lorca: De Fuente Vaqueros a Nueva York”, primer volum de la biografia del poeta, i a “Lorca-Dalí: el amor que no pudo ser”). L’homosexualitat ha estat fins fa relativament poc un tema tabú en la nostra societat i fins i tot s’ha intentat amagar la sexualitat d’autoritats en el món de l’art i la literatura com la del mateix Lorca o la de Luis Cernuda. En aquest film s’aprecia també què comportava ser homosexual a principis del segle XX; des del propi rebuig (en el cas de Lorca i, més tard, de Dalí que no aclaria quina havia estat la seva relació amb Lorca i al qual Gala li recordava constantment que l’havia “salvat” de l’homosexualitat) al despreci i la incomprensió per part dels amics. De fet, Luis Buñuel a “Sin Límites” abandona la residencia rumb a París desenganyat i furiós en descobrir que el tracte entre els seus dos millors amics va més enllà del que és la simple amistat i serà aquesta fòbia vers el diferent el que el motivarà a separar els dos amants i que farà que es converteixi en el personatge antagònic de la pel·lícula.

Un Un altre aspecte interessant del film és com retrata el procés de transformació de Salvador Dalí. Com arriba aquell jove de Figueres de mirada torbada a convertir-se en l’home extravagant i admirat arreu del món? El mateix Dalí ens dóna la clau a l’inici de “Sin Límites”. En una escena Buñuel li pregunta amb aires de superioritat:

– Nom?

– Salvador Dalí Domènech.

– Interessos?

– Dadà, anarquia... i la construcció d’un geni.

– Quin geni?

– El meu.

El seu projecte de construcció del propi geni (que pels espectadors esdevé un procés de deconstrucció) el duu pel camí de l’experimentació, primer amb el propi cos (assajant gestos efeminats davant el mirall, tallant-se els cabells, canviant la forma de vestir, més endavant deixant-se el seu conegut bigoti...) i després amb la seva pintura (passant d’una primera fase cubista al surrealisme). D’aquesta manera, per soterrar la seva personalitat de naturalesa tímida i introvertida recorre al transformisme i a l’exageració com a instruments per crear el personatge tal i com el coneixerem per sempre més. En el camí cap a la “genialitat” no l’aturarà ni la seva relació amb Lorca, una decisió que li costarà cara. Dalí sap de la mort del poeta per la ràdio, mentre pinta; és en aquell moment que tristament s’adona que encara l’estima i la ràbia l’empeny a destrossar el quadre. Gala el crida per anar a sopar i ell, lluny de romandre en aquell instant de debilitat en què es desmorona el geni, encara el portarà més a l’extrem (empastifant-se tot de pintura, esmoquin inclòs, i dibuixant un somriure que ratlla la bogeria).

Destaca també en el personatge de Dalí l’afany pel psicoanalisme i la fascinació per Freud i el seu llibre dels somnis (present en l’escena amb Buñuel abans comentada). El somni, el viatge al subconscient, serà, precisament una font d’inspiració inesgotable pel pintor. I relacionat amb la qüestió de la psicoanàlisi, precisament, trobem a un Dalí voyeur, que assumeix aquesta posició quan, en el seu intent frustrat de mantenir relacions sexuals amb Lorca, es dedica a contemplar-lo l’únic cop que aquest fa l’amor amb Magdalena.

Paul Morrison i Philippa Goslett (guionista) han dut a terme un minuciós treball de recerca per aconseguir recrear fidelment una època i les vides d’uns personatges marcats a parts iguals per l’èxit i la tragèdia. I encara més difícil: han sigut capaços de no frivolitzar amb un tema tan delicat com és la relació entre Federico García Lorca i Salvador Dalí i portar-lo amb èxit a la gran pantalla i de no deixar que aquest tema eclipsi les altres qüestions abordades en el film. Per sobre de tot, han aconseguit que l'espectador conegui una mica més aquests tres genis de la cultura i que sigui capaç de veure de quina manera el fet d'haver-se conegut, l'època en què es van conèixer i la relació que van mantenir va influir en la seva obra, del qual "Cenicitas" (Little Ashes) n'és un bon exemple .