23.2.09

El Calentito

Per alguns, el 23 de febrer de 1981 va significar la reconciliació entre les dos Espanyes i per altres, l’inici del fenomen anomenat movida madrileña.
El Calentito té especial interès per recrear aquest context històric, fent coincidir els moments que viuen els personatges amb aquests esdeveniments històrics tant rellevants. Així doncs, hi ha un paral•lelisme entre les experiències personals dels protagonistes i la realitat sociopolítica de l’època, tractant temes com l’alliberació de la dona, l’homosexualitat, les drogues, l’alcohol... A partir d’aquell moment, tot Espanya era una ebullició de gent amb ganes de trencar definitivament amb l’Espanya arcaica i tradicional i obrir-se a la modernitat definitivament.
En aquest context se centra la pel•lícula de El Calentito, que en el film és un local de moda sobre l’escenari del qual actua el grup de música punk Las Siux, què de ben segur s’inspira en els grups femenins guarripunk de l’època, tals com Las Vulpess.
La pel•lícula de El Calentito suposa la recreació d’una Espanya amb moltes pors i, alhora, amb ganes d’experimentar profundes transformacions en el seu interior.

El fil conductor de la història és el personatge de Sara, interpretada per Verónica Sánchez. Tot comença la nit en que va a aquest local. Allí frustrada pel comportament del noi amb el que està, Sara busca consol en l’alcohol i es desperta al llit d’una de les components de Las Siux. Les components li demanen que els torni el favor d’haver-la acollit a casa seva substituint a una de les membres del grup, que la nit anterior va decidir abandonar-lo. D’aquesta manera, el film es desenvolupa entorn a l’aprenentatge de les cançons i coreografies del grup, per tal de promocionar-se davant d’una discogràfica i, alhora, se’ns descobreix el món de la movida madrileña.

La música de Las Siux pot xocar en un primer moment ja que no es tracta d’un grup que destaqui per les bones veus de les seves components, sinó per la polèmica lletra de les seves cançons. Elles mateixes ho diuen: “bailamos fatal, cantamos peor que mal”. No obstant, això no impedeix que quan acabes de veure la pel·lícula, les lletres i el ritme d’aquestes cançons no deixin de sonar dins del teu cap. Fantàstiques, sens dubte. A més, toquen temes molt atrevits per aquella època com en la cançó Give me, la qual, a més, interpreten vestides de monges i on al final de la seva actuació ensenyen els pits, encara amb mitja disfressa a sobre. Aquest fet hauria estat molt mal vist en aquelles circumstàncies històriques i els hauria portat molts problemes i represàlies si les haguessin enxampat, però al film a Las Siux això els és igual. Proclamació dels seus ideals i provocació davant la justícia per davant de tot.


Tal i com expressa la directora, Chus Gutiérrez: “El Calentito és una pel•lícula que parla d’una època transcendental en la història contemporània. És una època plena d’energia renovadora, ingènua i llibertària en la qual es va començar a parlar d’alliberació sexual, d’igualtat de gènere, de drogues, d’homosexualitat...”.
Es tracta, doncs, d’una divertida comèdia que retrata els conflictes de la pèrdua de la virginitat, el desafiament a l’autoritat, la reivindicació del sexe lliure i el descontrol en quant a drogues i alcohol. A més recull idees interessants com la posició dels transsexuals,
que en aquells moments estaven molt mal vistos. Sens dubte sofrien amb gran agressivitat i por les seqüeles de la dictadura franquista i, en el film, la incertesa sobre el què serà d’ells es viu més que en tots els altres personatges. A El Calentito aquest paper l’interpreta fantàsticament Núria González, sota el nom d’Antonia, la qual és propietària del local. En el transcurs de la història deixa veure els seus pensaments i les seves pors, sobretot confiant-se a Sara. La no acceptació dels transsexuals fins i tot es reflexa en el seu fill, que insisteix en dir-li papá fins al final del film. Els veïns de l’edifici on se situa el local també la discriminen per aquest motiu i, d’aquesta manera, reflecteixen una de les parts més feixistes del film. En relació amb aquest personatge també es deixa mal retractada la figura policial ja que, per preservar la seva veritable identitat davant del poder judicial i mantindre el local obert, se’n aprofiten sexualment.

Finalment, quant a l'estètica es pot destacar que es tracta d'una pel·lícula en que predominen els plans poc il·luminats, segurament per a reflectir la por i incertesa que es vivia en aquella època, així com l’ambient nocturn.
A més, gràcies al vestuari i a l’adequació de l’ambientació dels espais, s’aconsegueix acostar-nos als diferents estils de vida que es representen al film: punks, conservadors, autoritats... i a la situació que es va viure en aquells moments.


Personalment, m'atreveixo a dir que és un bon film per a passar l'estona sense arribar a ser la típica pel·lícula d'entreteniment. No es pot considerar històrica però sí que intenta acostar-nos al que sentien les persones que van viure en aquell moment de la història, marcat per la confusió dels esdeveniments que se succeïen i l'aparició de la
movida.

1 comentario:

  1. "bailamos fatal, cantamos peor que mal, bailamos fatal y no podemos afinar, pero en el fondo nos da igual nanananananana..."

    escena (i cançó) mítica de la pel·lícula

    http://www.youtube.com/watch?v=-JbnCGFQQzw

    ResponderEliminar