En el marc de la commemoració dels setanta anys de l’acabament de la Guerra Civil a Tarragona es presenta l’exposició “CAPA, AQUÍ. Tragèdia republicana al final de la Guerra Civil Espanyola. 15 de gener de 1939”. El Palau Firal i de Congressos de la capital del Tarragonès acull fins al dia 28 de febrer una mostra sobre el reportatge fotogràfic que Robert Capa va fer al llarg del 15 de gener de 1939, el dia en què les tropes franquistes van ocupar la ciutat.
Aquell matí d’ara fa setanta anys, Robert Capa es disposava a sortir de la ciutat de Barcelona, on s’allotjava, per dirigir-se cap a una Tarragona que estava a punt de defallir davant al imminent entrada de l’exèrcit franquista amb l’objectiu de captar el drama humà que suposa tota fugida o exili. És així com, un cop arriba a la ciutat, es veu obligat a abandonar-la conjuntament amb la població civil i militar i a fer el camí de tornada cap a la capital catalana. La reconstrucció de l’itinerari que el fotoperiodista va seguir aquell dia serveix de marc contextual per ubicar les imatges que va captar el 15 de gener de 1939, unes imatges que compten amb setanta anys d’història, immortalitzades en uns indrets que podem identificar gràcies al minuciós treball de recerca dut a terme pels organitzadors de l’exposició.
La mostra recull 30 instantànies, ampliacions d’algunes de les 101 imatges que el fotoperiodista hongarès va captar aquell dia, les 30 imatges escollides per ser enviades a diverses publicacions internacionals per transmetre al món l’horror d’una guerra que aquest cop, a diferència de la cèlebre fotografia captada a Cerro Muriano, il·lustrava la tragèdia de la població civil. Aquest és un dels aspectes més remarcables de l’exposició “CAPA, AQUÍ”, ja que, a més de tractar-se de les poques imatges que es conserven que tenen com a escenari el territori comprès entre les comarques de Tarragona i Barcelona, el protagonisme de les fotografies l’assoleix la gent normal i corrent; Capa s’allunya del front, dels milicians i les trinxeres per donar pas al poble, aquell poble que viu en carn pròpia els desastres de la guerra i que es converteix en objectiu fàcil dels exèrcits com a arma per coaccionar al contrari, tractat com si fos simple moneda de canvi. En una de les seves moltes anotacions, Robert Capa afirma:
“He vist centenars de milers de persones fugir d’aquesta manera a dos països, Espanya i la Xina. I m’aterra pensar que uns altres centenars de milers que encara viuen en pau a altres països, algun dia massa proper hauran de fer el mateix camí. Perquè al llarg dels darrers tres anys el món on volíem viure ha pres aquesta fatídica direcció”.
Podríem pensar que el famós fotoperiodista ja intuïa el rumb que la política internacional estava prenent i que desembocaria en l’esclat de la IIa Guerra Mundial el setembre d’aquell mateix any; com s’apunta en el text, centenars de milers de persones es veurien obligades a fugir en els propers sis anys i, el que és més greu, es convertiria en un fenomen recurrent en molts dels conflictes originats al llarg del segle XX i que encara es produeix en l’actualitat. Però això no es res més que una interpretació fonamentada en una reflexió. Les paraules es poden sobreinterpretar, però hi ha poc marge per la sobreinterpretació en les imatges exposades als murs del Palau de Fires i Congressos de Tarragona.
“Tragedy of Spain” ens transmet la crua realitat. No es tracta d’analitzar ni desxifrar el significat de cada element d’un “Guernica” de Picasso; les avantguardes i els seus genis ja s’encarreguen de fer-nos reflexionar a partir de la poderosa eina que és l’art. Capa duu a terme el seu particular acte de denúncia a partir del que millor sap fer: fotografiar, sense embuts, el que veu, apropant-se prou amb la seva leica per aconseguir captar la imatge perfecta. Cada situació viscuda pels refugiats (els instants previs a la fugida de Tarragona, l’espera dels camions del Govern Republicà sota l’amenaça de les bombes llançades deliberadament per la Legió Cóndor, el moment de decidir quines pertinences són indispensables per continuar el camí i salvar la vida, la família que empeny el carro davant l’esgotament de la mula que ja no pot més,...) és immortalitzada pel fotoperiodista d’una manera tan clara i propera que arriba a penetrar profundament el qui contempla les fotografies.
És, precisament, la força empàtica que es percep en cada escena, superant la proximitat purament física i donant lloc a una proximitat també emocional, el que converteix aquestes instantànies en fotografies imprescindibles del llegat de Capa. Una empatia que es deu, segurament, a la pròpia identificació de l’autor amb els protagonistes de les 30 imatges que conformen l’exposició, ja que Robert Capa va viure l’exili en la seva pròpia pell quan, el 1933, amb l’arribada de Hitler al poder d’Alemanya, va haver de fugir del país donada la seva ascendència jueva.
Està clar que, durant les diferents parades que fa durant el trajecte de tornada a Barcelona, el fotoperiodista escull aquells models i aquella situació que creu que representen amb un major realisme el que ha vist i el que veu, des d'un punt de vista subjectiu si es vol, el drama viscut per qualsevol individu que es veu obligat a abandonar tot el que té i a deixar enrere el lloc o la gent amb qui ha viscut des que va néixer, no pretén explícitament emprar una tècnica determinada, ni tampoc una composició o una llum concretes, sinó que és el sentit de la notícia i la proximitat emotiva el que prima en les imatges en detriment del que podríem anomenar “sentit artístic”, que d’altra banda hi és present amb motiu de la gran força i la gran capacitat de reflexió que transmet i ens provoca la fragilitat de cada mirada infantil, el rostre amarg del pagès que ha hagut d'abandonar la seva terra, l'expressió absent del qui ha estat envaït per la desesperança, la desesperació del qui no sap què fer.
“He vist centenars de milers de persones fugir d’aquesta manera a dos països, Espanya i la Xina. I m’aterra pensar que uns altres centenars de milers que encara viuen en pau a altres països, algun dia massa proper hauran de fer el mateix camí. Perquè al llarg dels darrers tres anys el món on volíem viure ha pres aquesta fatídica direcció”.
Podríem pensar que el famós fotoperiodista ja intuïa el rumb que la política internacional estava prenent i que desembocaria en l’esclat de la IIa Guerra Mundial el setembre d’aquell mateix any; com s’apunta en el text, centenars de milers de persones es veurien obligades a fugir en els propers sis anys i, el que és més greu, es convertiria en un fenomen recurrent en molts dels conflictes originats al llarg del segle XX i que encara es produeix en l’actualitat. Però això no es res més que una interpretació fonamentada en una reflexió. Les paraules es poden sobreinterpretar, però hi ha poc marge per la sobreinterpretació en les imatges exposades als murs del Palau de Fires i Congressos de Tarragona.
“Tragedy of Spain” ens transmet la crua realitat. No es tracta d’analitzar ni desxifrar el significat de cada element d’un “Guernica” de Picasso; les avantguardes i els seus genis ja s’encarreguen de fer-nos reflexionar a partir de la poderosa eina que és l’art. Capa duu a terme el seu particular acte de denúncia a partir del que millor sap fer: fotografiar, sense embuts, el que veu, apropant-se prou amb la seva leica per aconseguir captar la imatge perfecta. Cada situació viscuda pels refugiats (els instants previs a la fugida de Tarragona, l’espera dels camions del Govern Republicà sota l’amenaça de les bombes llançades deliberadament per la Legió Cóndor, el moment de decidir quines pertinences són indispensables per continuar el camí i salvar la vida, la família que empeny el carro davant l’esgotament de la mula que ja no pot més,...) és immortalitzada pel fotoperiodista d’una manera tan clara i propera que arriba a penetrar profundament el qui contempla les fotografies.
És, precisament, la força empàtica que es percep en cada escena, superant la proximitat purament física i donant lloc a una proximitat també emocional, el que converteix aquestes instantànies en fotografies imprescindibles del llegat de Capa. Una empatia que es deu, segurament, a la pròpia identificació de l’autor amb els protagonistes de les 30 imatges que conformen l’exposició, ja que Robert Capa va viure l’exili en la seva pròpia pell quan, el 1933, amb l’arribada de Hitler al poder d’Alemanya, va haver de fugir del país donada la seva ascendència jueva.
Està clar que, durant les diferents parades que fa durant el trajecte de tornada a Barcelona, el fotoperiodista escull aquells models i aquella situació que creu que representen amb un major realisme el que ha vist i el que veu, des d'un punt de vista subjectiu si es vol, el drama viscut per qualsevol individu que es veu obligat a abandonar tot el que té i a deixar enrere el lloc o la gent amb qui ha viscut des que va néixer, no pretén explícitament emprar una tècnica determinada, ni tampoc una composició o una llum concretes, sinó que és el sentit de la notícia i la proximitat emotiva el que prima en les imatges en detriment del que podríem anomenar “sentit artístic”, que d’altra banda hi és present amb motiu de la gran força i la gran capacitat de reflexió que transmet i ens provoca la fragilitat de cada mirada infantil, el rostre amarg del pagès que ha hagut d'abandonar la seva terra, l'expressió absent del qui ha estat envaït per la desesperança, la desesperació del qui no sap què fer.
Tanmateix, si hem de destacar una d’aquestes instantànies pel dramatisme de l’escena i l'excel·lent mode en què va ser captada aquesta és la d’una dona gran, única supervivent de l’atac de l’aviació franquista, que no vol creure el que veuen els seus ulls. Aquesta imatge és de les darreres que es poden veure en l’exposició. L’ordre amb què s’han organitzat les fotografies ha volgut que aquesta atrapi el visitant al final del recorregut, obligant-lo a restar immòbil i contagiant-lo de la desesperació, la solitud i la dimensió tràgica de l’escena. La identificació amb la persona que ho ha perdut tot en un instant –a qui no queda més opció que donar tombs entorn un bassal de sang, lamentant-se i embogint de dolor, sense comprendre el perquè d’aquest horror que és la guerra– és total. Ni retrocedir, ni avançar. Aquest és un personatge que queda atrapat en el temps, congelat, com si no es pogués produir ni un sol moviment més enllà del que Capa va retratar, i es converteix en el símbol més clar del patiment de la població civil aquell 15 de gener de 1939.
L’admiració pel treball d’un dels més grans fotoperiodistes del segle XX i la mirada estrictament professional es veuen superades, aquí, per les emocions. El qui mira les imatges no pot abandonar de seguida la sala; cal que s’aturi un moment per interioritzar tot el que ha sentit al llarg dels trenta moments d’aquell fatídic dia que ha observat de la mà de Robert Capa en el recorregut de la fugida cap a Barcelona.
I això per què? Potser perquè, com s’ha dit, “la història no s’ha de limitar a facilitar el coneixement del passat, sinó que també ens ha d’ajudar a comprendre els esdeveniments”. Potser perquè “només en fa setanta...” i no hem estat encara capaços de superar el trauma causat per una Guerra Civil, ni de parlar-ne obertament i guarir les ferides obertes fins fa ben poc. Potser perquè encara hi ha molta feina per fer en el llarg i difícil camí de la recuperació de la memòria històrica, en què aquestes fotografies de Capa posen el seu particular gra de sorra, aportant un testimoni de valor incalculable sobre la tragèdia viscuda a les comarques del Tarragonès, Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf.
L’admiració pel treball d’un dels més grans fotoperiodistes del segle XX i la mirada estrictament professional es veuen superades, aquí, per les emocions. El qui mira les imatges no pot abandonar de seguida la sala; cal que s’aturi un moment per interioritzar tot el que ha sentit al llarg dels trenta moments d’aquell fatídic dia que ha observat de la mà de Robert Capa en el recorregut de la fugida cap a Barcelona.
I això per què? Potser perquè, com s’ha dit, “la història no s’ha de limitar a facilitar el coneixement del passat, sinó que també ens ha d’ajudar a comprendre els esdeveniments”. Potser perquè “només en fa setanta...” i no hem estat encara capaços de superar el trauma causat per una Guerra Civil, ni de parlar-ne obertament i guarir les ferides obertes fins fa ben poc. Potser perquè encara hi ha molta feina per fer en el llarg i difícil camí de la recuperació de la memòria històrica, en què aquestes fotografies de Capa posen el seu particular gra de sorra, aportant un testimoni de valor incalculable sobre la tragèdia viscuda a les comarques del Tarragonès, Baix Penedès, Alt Penedès i Garraf.
“Sempre és fàcil estar present i fer alguna cosa, excepte documentar el patiment que t’envolta”. Endre Friedman (ROBERT CAPA)
quines ganes de veure-la!
ResponderEliminarm'hauré de posar les piles o me qdaré sense!!
i l'exposició d eklimt va pel mateix camí!