Mentiras y gordas

Aquest pel·lícula, dels directors Alfonso Albacete i David Menkes parla del que se suposa que és una representació de la joventut d’avui en dia, la qual desesperada per trobar un lloc en aquest món no dubta en buscar diferents maneres de sentir-se viu i de, tal i com diuen els protagonistes del film, “viure la vida a tope”.

Podríem dir que Mentiras y gordas és una pel·lícula que es mou entre dos móns: el nocturn i el diürn. La nit es viu com un somni meravellós per als protagonistes, un espai on se senten lliures i on tot és possible, marcat per l’eufòria i el deliri que viuen en els locals nocturns: la pista de ball, els lavabos, la cambra fosca i la zona bip de les discoteques. Però quan surt el sol, alguns d’ells es troben amb la crua i tràgica realitat de cara, ja que tots els sentiments i culpabilitats que s’han volgut amagar, gràcies al consum desenfrenat de drogues i alcohol la nit anterior, surten a la llum.

En relació a això cal destacar el joc d’espais que es fa entre aquests dos móns, ja que els paisatges s’adeqüen amb l’estat emocional dels personatges i d’aquesta manera, podem veure el sol i la platja d’Alacant durant la seva efervescència i caos nocturns, mentre que la pluja sòl predominar en alguns dels moments tràgics del film.

Es tracta d’un drama amb punts d’humor, com l’escena eròtica que interpreten Ana María Polvorosa (Marina) i Duna Jové (Leo), on el punt còmic el dóna aquesta primera actriu interpretant un orgasme. Apareixen moltes d’altres històries que, en principi, semblen divertides però que s’acaben tornant-se en contra dels personatges a mesura que evoluciona la història, que en ocasions tenen a veure amb la vida nocturna real dels joves d’avui en dia, però representada de forma extrema per tal de causar el morbo que tant solen oferir les pel·lícules americanes d’adolescents. D’aquesta manera, els estereotips de la joventut juguen un paper molt important en aquest film, ja que la droga, el sexe i l’alcohol apareixen com un tòpic d’aquesta. També apareixen temes lligats a la societat actual i que afecten en gran mesura als joves, però que preocupen principalment a les noies com són els trastorns alimentaris. En la pel·lícula es representen a través de Paz (Miriam Givanelli) amb el problema de l’obesitat, però el que sembla estrany és que no hi aparegui cap cas d’anorèxia o bulímia, que darrerament preocupen tant a la societat, ja que nomé se’n fa un petit incís a través de Leo (Duna Jové) que interpreta a una model i diu que no menja res per a mantenir-se prima. Però en aquest cas el centre de burles i la més desgraciada durant tota l’estona és “la gorda”. Tan sols hi ha un altre personatge al que li va pitjor que a ella: el gay (Mario Casas).

En principi pretén ser un film entretingut, que vol captar l’atenció dels més joves a través dels actors de moda de series televisives juvenils però que, francament, acaba donant una idea errònia del que sòl ser la vida nocturna a les generacions futures, la qual espero que no prenguin com a exemple. Alguns joves viuen la nit de la manera en que es representa a la pel·lícula, però en la majoria dels casos no és així. Portaven les històries tant a l’extrem que de vegades m’arribava a sorprendre de les coses que podien dir i fer, perquè representen un sector de la societat que en el fons no pretén ni vol ser així. Però, al menys, el final de Mentiras y gordas acaba sent alliçonador sobre portar la festa a l’extrem, a través del final tràgic del personatge de Toni (Mario Casas) i aconsegueix canviar el rumb de la resta de protagonistes que continuen vius. No obstant, malgrat que sembla que el que pretén aquesta última escena és referir-se a que tot el que hem vist és dolent, segurament algú hi haurà que l’interpreti malament: droga’t com els que es droguen molt, però no com el que es droga massa perquè sinó moriràs.

En general no és un film que recomanaria, a menys que el que es vulgui és veure amb poca roba a les estrelles televisives juvenils del moment. Ideal per a estimular les hormones i perdre el temps amb una trama insulsa i sense girs amb gràcia. I encara que ja sabia que era una pel·lícula per a adolescents me la imaginava diferent, de veritat que em va decepcionar i no només pel que explica la història, sinó també pel com s’explica. En fi, un film espanyol en que, com en la majoria, s’hi deixen entreveure pits de tot tipus i que intenta ser arriscada, però que només aconsegueix dur a terme la primera cosa.

Finalment, destacar l’estètica del film, la qual em va sorprendre bastant. La majoria dels plans estan fets sense trípode, càmera en mà. Aquesta opció estilística provoca, en certa manera, el “mareig” de l’espectador i, en conseqüència, posar-se en la pell dels protagonistes, que en la majoria de les escenes estan col·locats. Així que suposo que aquest efecte és volgut, per a fer que nosaltres ens posem en la pell dels personatges mentre observem la seva història. A part d’aquests moviments de càmera, els plans solien estar tallats per la part de dalt i en moltes ocasions la cara dels personatges es veia per la meitat i fins i tot desapareixia del marc de la pantalla. Crec que van abusar massa d’aquest recurs perquè no deixava de mirar cap dalt per veure si era jo la que no veia bé tota la pantalla i la veritat és que em va arribar a distreure molt.