Construïnt la ingenuïtat

“Iconografies de la ingènua”. Així titulava Vicente Benet, professor de comunicació audiovisual de la Universitat Jaume I de Castelló i autor de nombroses publicacions relacionades amb el món del cinema, la conferència que va pronunciar el passat dia 16 de març al Caixaforum de Tarragona. Una revisió a l’arquetip de la ingènua, emmarcada dins el cicle “Transmutacions de la figura femenina en el cinema”, organitzat per Núria Bou (professora de la UPF), cinc sessions en què es projecten dues pel•lícules, una de clàssica (en aquest cas, “El Mag d’Oz”) i una de contemporània (“Down with love”), amb l’objectiu d’indagar en els diferents perfils femenins que han donat lloc a diverses figures/arquetips/estereotips dins el món del cinema. Coincidint amb el mes en què se celebra el dia Internacional de la dona, aquesta s’ha convertit en una original iniciativa que ha permès repassar l’evolució dels diversos arquetips construïts entorn els personatges femenins al llarg de la història del cinema.

I aquest va ser, efectivament, el tema central de la xerrada de Vicente Benet, que va respondre a les preguntes que la coordinadora del cicle va formular: “Encara hi ha ingènues a la gran pantalla? Està de moda la ingènua, o no?” amb un interessant repàs sobre la construcció de la ingenuïtat (els orígens, l’evolució i la mort de la figura de la ingènua) tot analitzant com s'ha reflectit en diverses representacions culturals. D'aquí les "iconografies" de la ingènua.

Els primers trets de la figura de la ingènua els trobem en les línies traçades pel pintor francès Jean Baptiste Greuze a “La cruche cassée” (1785). El gest gràcil, els trets infantils, així com la torbació del rostre -senyal evident del trencament de la fràgil línia que separa la virtut i la passió - configuren un primer esbós de l'arquetip de la ingènua. La composició de la imatge ens porta a fixar-nos en alguns elements a tenir en compte a l'hora d'analitzar l'obra de Jean Batiste Greuze i de continuar definint la ingènua: les mans plegades a la part baixa del ventre, sostenint un ram de flors, el pit lleugerament descobert i el càntir trencat que, juntament amb el vermell intens dels llavis de la jove, ens remet a la pèrdua de la virginitat. Tots aquests detalls del quadre ens donen un nou aspecte de la ingènua: l'erotisme i la sensualitat (i sexualitat) implícits que contribuiran a forjar el concepte clau, tal i com el va definir Benet, de la tensió entre la virtut i la passió. Aquest arquetip que s’origina en la pintura, també el trobem referenciat en la literatura a obres com Justine del Marquès de Sade. A poc a poc, les idees que han caracteritzat i han anat formant l’arquetip de la ingènua es vulgaritzen i arriben a les classes populars amb el melodrama, primer, i amb el teatre romàntic més tard, obres sempre on la moral i la idea de la virtut es veuen amenaçades pel perill. Això es trasllada també a les representacions culturals dels segles XVIII i XIX amb fenòmens com ara els fulletons per entregues, l’òpera i, per què no, el ballet romàntic per excel·lència: Giselle; aquí hi trobem la ingènua, de nou, encarnada en una bonica camperola de 15 anys que és seduïda per un príncep del qual s’enamora. Una història que acaba amb l'embogiment i la mort de la noia quan s’assabenta que ha estat enganyada, ja que ell estava compromès.

Tot plegat, històries i ingènues que trobaran en el cinema, que apareixerà a finals del s.XIX , un nou mitjà on poder-se desenvolupar i que tindran en el melodrama el gènere que les veurà brillar a la gran pantalla .

Benet incideix, especialment, en aquest punt: el trasllat de l’arquetip al cinema, l’evolució que aquest ha sofert amb el pas del temps i com s'ha anat modificant en consonància amb els valors de l'època viscuda. En un primer moment en què només existeix el cinema mut, els films es caracteritzen per l’expressivitat, l’exageració i la sobreacctuació dels actors i les actrius i d’una gestualitat codificada que vol fer que els sentiments, les passions i els conflictes que viu la protagonista siguin clarament percebuts per l’espectador. La ingènua es debat en les pel·lícules de Griffith entre el bé i el mal i viu en carn pròpia la tensió eròtica entre el vici i la virtut. És representada com una noia virginal, amb un aspecte gairebé infantil, amenaçada per un home gran i malvat que en dos dels films que es van projectar (“Assalt a Flora Cameron” dins de “El naixement d’una nació” Griffith, 1915 i “Broken blossom” Griffith, 1919) coincidia amb un personatge estereotipat: l’estrany, el diferent, el de fora. En el cas de l' "Assalt a Flora Cameron" els papers estan clarament definits: la ingènua és encarnada per Flora; l'heroi, pel seu germà (home blanc, occidental, de classe mitja, protector, representant del coneixement i del poder) i l'home que suposadament ha de violar-la, Gus, un exsoldat negre. És curiós observar com el paper de la dona en aquest fragment de "El naixement d'una nació" ja incorpora les representacions que donen nom a la posterior obra de Molly Haskell "From reverence to rape".

Amb el nou paper que la dona assolirà després de la fi de la IIa Guerra

Mundial, anirà desapareixent l'arquetip de la ingènua, que quedarà relegat a d'altres produccions dirigides concretament a un públic femení o a les pel·lícules de la factoria DISNEY. La darrera ingènua la trobem l'any 1939 a "El Mag d'Oz" un film que, amb l'elecció de l'adolescent Judy Garland enlloc de la mèdiatica nena prodigi Shirley Temple, va fer possible que tornés a la gran pantalla aquell rostre dolç, de trets suaus, infantilitzat i aquell cos de dona insinuant amagat sota un vestit infantil i el debat entre vici i virtut que es podria extrapolar en termes de deure i de moral al dualisme establert entre món bucòlic i emocionant d'Oz enfront del gris i avorrit Kansas. Altres elements propis de la ingènua que trobem aquí i en moltes de les representacions culturals que contenen l'arquetip (començant per "La cruche cassée"), tot i que ara analitzats des d'una perspectiva freudiana, són del color vermelle de les sabates que Dorothy llueix quan arriba a Oz i que es relaciona amb la mentruació i fins i tot amb el trencament de l'himen i la pèrdua de la virginitat i que, juntament amb el viatge i els elements del cervell, el valor i el cor, requisits indispensables amb què s'ha d'afrontar l'edat adulta, enllacen amb la tradició americana de la representació del pas de l'adolescència a la maduresa (Huckleberry Finn).

L'eros i el thánatos freudians són també una constant en l'arquetip de la ingènua, un personatge envoltat per l'erotisme, la mort i també per un etern sentit moralitzador.

Després d'"El Mag d'Oz" la ingènua donarà pas a altres tipus de dona (la histèrica Scarlett O'Hara o la dona "devoradora d'homes" del cinema negre) i es mantindrà només en personatges com Marylin Monroe o Doris Day, però adquirint una nova dimensió: l'ús de la ingenuitat com a arma per "conquerir", per seduir, i en l'actualitat és tractada de manera paròdica amb personatges tipus "Ugly Betty" o la "Bea" espanyola o de manera ben diferent pels hentai japonesos.

En aquest context, Barbara Novak-Nancy Brown (René Zellweger) es converteix en la nova ingènua a "Down with love" (títol d'una cançó interpretada, per cert, per Judy Garland). Sota l'aparença d'una divertida comèdia, que ho és, ambientada i a l'estil dels anys 60, s'hi amaga un film que reflexiona sobre les representacions culturals dels homes i les dones en aquesta època, convencionalment acceptades per la societat i destinades a ser trencades, en aquest cas, per un incipient però imparable moviment feminista encarnat per una secretària, ingènua, a qui han trencat el cor.

Dona amb la única aspiració d'enamorar-se, casar-se i reverenciar el seu marit i home, "donjoan", seductor, que triomfa a la vida professionalment i no ha de justificar-se per res del que fa.

"Down with love", el best seller escrit pel personatge creat per la secretària Nancy Brown, Barbara Novak, està destinat a canviar per sempre aquests rols. I ho aconsegueix amb un gir argumental que provoca que sigui el totpoderós Catcher Block (Ewan McGregor) qui s'acabi convertint en l'ingenu. La ingenuïtat és tractada aquí com un poderós recurs expressiu que originarà moltes de les situacions còmiques que es produiran entre els dos protagonistes que encarnen l'arquetip. La tensió entre el que és correcte i el que és impulsiu, entre la repressió dels desitjos propis i la passió, està present al llarg de la pel·lícula, aportant aquesta característica fundamental al personatge de la ingènua. Tot i així, la ingènua tal i com la coneixiem a "La cruche cassée", els personatges del Marquès de Sade, Giselle, Dorothy i les protagonistes del melodrama s'extingeix definitivament. O com passa en qualsevol camp en què el context és canviant, es reubica i és converteix, d'aquesta manera, en un personatge, en un arquetip en eterna construcció.